L’hàbit no fa el monjo

Per a la majoria de gent, veure una obra de Joan Miró és un plaer que gaudiran puntualment al llarg de la seva vida. Tanmateix, per a un treballador de la Fundació Miró de Barcelona o qualsevol altre museu acaba sent part més de la rutina, arribant a passar-hi pel davant sense ni tan sols mirar-lo. S’ha produït una desactivació de les obres amb les quals cohabita el treballador d’un espai d’art contemporani. Al mateix temps, i cada vegada més, l’espectador es mostra més indiferent a causa de la fatiga produïda pel bombardeig constant d’imatges de la societat actual. L’hàbit no fa el monjo és un projecte resultat de la meva estada laboral a la Fundació Miró que, tot i començar com un joc innocent, gairebé de col·leccionista, ha acabat sent una instal·lació escultòrica que posa de manifest la passivitat davant la sobrecàrrega d’informació de la societat actual. Les 196 entrades que vaig guardar dia rere dia durant el meu període laboral en aquest espai museístic han esdevingut una reflexió que posa de manifest com el contacte constant, ja sigui laboral o d’un altre caire, amb obres d’art considerades emblemàtiques i universals poden perdre la seva funció original i desactivar-se. Per tant, l’hàbit, en qualsevol dels dos significats que el mot planteja, entès com a acció diària de veure quadres de Joan Miró, no ha fet que els pugui apreciar com peces transcendentals per la història de l’art, sinó que s’han acabat convertint en una part més de la Fundació. Les he desactivat involuntàriament, l’hàbit no ha fet el monjo per què ja no sento “plaer en veure-les” tal com pensen els passants. Ja no en sóc un adepte sinó un mer cohabitant d’un mateix espai.