Dura lex, sed lex

Durant els anys 40′ la combinació de l’expressió de dret romà dura lex, sed lex (la llei és dura, però és la llei) i uns plats van donar peu a un dels productes més exitosos del nostre país: la vaixella Duralex. A través del joc publicitari basat en la durabilitat, resistència i atemporalitat d’uns objectes caracteritzats per ser fràgils i costosos, l’obra Dura lex, sed lex recupera el plat com a símbol de benaurança amb l’objectiu de repensar, des de la contemporaneïtat, el concepte de fam en els indrets rurals.

En aquest sentit, les plantes seques que pengen del sostre de la instal·lació (bitxo, garrofer, lavanda i blat) recorden alguns dels recursos de la base alimentària del nostre país en temps de penúries. Malgrat que aquests aliments ens semblin llunyans o precaris, el seu estat i les seves formes ens evoquen una nova manifestació de la fam: la desruralització. Degut a la falta d’oportunitats i recursos en l’àmbit rural, ja no queda ningú per vetllar els camps.

Actuant com una escala invertida, trobem muntanyes de plats. Amb ells s’evoca la presència i els records d’una generació i passat que a poc a poc s’apaga i una joventut que, volent o no, se’n va lluny del camp. Cada vegada hi ha menys comensals i, per tant, menys plats per servir a taula. Així doncs, davant l’absència, qui recordarà aquestes històries? Indubtablement, la memòria davalla a favor de la llei de l’oblit. Una llei que, al cap i a la fi, també respon a l’expressió que va concebre i batejar aquests plats: Dura lex, sed lex.